Em sap greu, fa dies que no escrivia res.. però des de que els meus companys de classe van descobrir aquest bloc, ja no és el mateix que abans. Ja no és el lloc segur, on puc xerrar i xerrar i ningú em demana que calli o em critica. Ara cada cop que em plantejo fer una entrada em pregunto que diran els meus companys si ho llegeixen. Però això no pot continuar així, sempre he procurat passar desapercebuda per por del que diran els meus companys, els meus estimats companys, que destrueixen a qualsevol per ser diferent, i per què no acceptar-ho? tots som diferents, tard o d'hora farem alguna cosa que ens agrada però que als altres no, no podem actuar sempre. Aquesta sóc jo, no m'agrada anar a les discos, emborratxar-me o fer l'idiota (almenys fins ara, tampoc puc dir que ho hagi provat).Perquè negar-ho més?
I perquè em fan tanta por uns incultes que quan van veure l'apartat de cites van pensar que tenia apuntades totes les cites que havia tingut amb nois?
Adéu, adéu. Aquest any és l'últim amb la meva classe, ja és hora de canviar, d'obrir-me al món tal i com sóc, de deixar de tancar-me com una closca, sense deixar veure a ningú com realment sóc per por de no agradar, per por de semblar que sóc massa ambiciosa, vull ser una gran escriptora, perquè, doncs sempre ho nego?
Sincerament, no sé que estic dient. Teòricament havia de fer la ressenya de Mujercitas. Però ara ja he començat i no em quedaré tranquil·la fins que ho hagi deixat anar tot. Vull que sapigueu que us odio, us odio a tots, encara que al mateix temps també us estimo, i això m'espanta, ja que se suposa que us he de estimar i punt o odiar i punt. Sempre esteu en rient-vos de tot el que sigui diferent, criticant, espantant. I això m'espanta i m'encantaria dir prou defensar els més dèbils però sé que demà tornaré ser la tímida i poruga Marta, ja que vosaltres no sou més que el reflex del que sóc jo.
Ai, m'encantaria dir-vos el mateix que diu la Taylor Swift a la cançó Mean. Un dia jo aniré a una gran ciutat i tu (vosaltres) només sereu cruels.
Però em fa por, em fa por deixar-vos, a vosaltres que heu estat amb mi des de els tres anys però que mai us he conegut realment ni m'heu conegut mai. Tinc por de trobar gent pitjor que vosaltres. Haver de tornar a començar.
Ja és hora de que m'atreveixi a mirar al món als ulls, tinc tan dret de ser aquí, d'existir com qualsevol altre. Gràcies per ensenyar-m'ho.
A vosaltres nenes, gràcies per ensenyar-me fins a quin punt poden ser falses les persones. I a vosaltres nens, gracies per haver-me ensenyat fins a quin punt poden ser cruels. Gràcies per mostrar-me que quan més estas amb més gent és més fàcil oblidar les pors, és més riure's dels demés.
I és increíble, perquè mentre escric això continu pensant que direu si ho arribeu a llegir mai.
Us trobaré tan a faltar l'any que ve. Estic segura que l'últim dia ploraré com la que més. Però ja es hora de passar pàgina, hem estat massa temps junts, massa confiança no es bona ja ho diuen.
Us estimo, s'em fa estrany pensar que alguna vegada potser s'em farà difícil recordar els vostres noms, els vostres rostres. Hem crescut junts, hem aprés, estimat i odiat sempre junts, encara que diguin que no som una classe gaire unida. Som germans.
No m'oblideu.
Marta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada