Feliç Sant Jordi amb retard!! Avui teniu una ressenya que també ha estat publicada a la revista Gatzara.
És molt fàcil posar l’etiqueta a qualsevol
cosa. Jo mateixa ho faig moltes vegades. Així doncs, si veus un llibre amb un
coet a la portada i un títol com “Cronicas marcianas” automàticament dius
“Ciència ficció”; no obstant aquest llibre és molt més que això. A través de la
colonització dels humans a Mart, i la consegüent extinció dels marcians,
l’autor parla en contra de mals com el racisme, la censura, la violència…
El llibre està format per un grup de
contes ordenats per anys i les etapes de la colonització. Tots són plens d’una
ironia i una tristor amargues, i alhora d’una bellesa i simplicitat increïble. Un
conte per exemple, explica la història de un marcià que adopta la forma de
persones que has estimat i has perdut o que han marcat la teva vida i com els
humans es barallen per tenir-lo fins matar-lo. O la història d’un astronauta
que s’entossudeix a construir una parada de frankfurts, quan Mart encara és
buit. N’hi ha de més optimistes, com la d’un home que decideix plantar arbres
per tal de poder respirar millor. Encara que aquestes últimes són poc
freqüents, en la majoria impera un sentiment fatalista.
El llibre va ser escrit als anys
quaranta, i resulta divertit veure que el que imaginava l’autor pel futur (el
nostre passat, el llibre comença al dos mil), no és gaire diferent del que
continuem imaginant pel nostre futur: joventut eterna, coets, robots casi
humans...
Feia temps que un llibre no m’impactava
tant. Crec que la millor manera de que ho entengueu és llegint-ne un fragment:
Si usted me pregunta si creo
en el espíritu de las cosas usadas, le diré que sí . Ahí están todas esas cosas
que sivieron algún día para algo. Nunca podremos utilizarlas sin sentirnos
incómodos. Y esas montañas, por ejemplo, tienen nombres... Nunca nos serán
familiares; Las bautizaremos de nuevo, pero sus verdaderos nombres son los
antiguos. La gente que vio cambiar estas montañas las conocía por sus antiguos
nombres. Los nombres con las que las bautizaremos las montañas y los canales
resbalarán sobre ellos como agua sobre el lomo de un pato. Por mucho que nos
acerquemos a Marte, jamás lo alcanzaremos. Y nos pondremos furiosos,¿y sabe
usted que haremos entonces? Lo destrozaremos, le arencaremos la piel y lo
transformaremos a nuestra imagen y semejanza.
