Crónicas marcianas

Feliç Sant Jordi amb retard!! Avui teniu una ressenya que també ha estat publicada a la revista Gatzara.

És molt fàcil posar l’etiqueta a qualsevol cosa. Jo mateixa ho faig moltes vegades. Així doncs, si veus un llibre amb un coet a la portada i un títol com “Cronicas marcianas” automàticament dius “Ciència ficció”; no obstant aquest llibre és molt més que això. A través de la colonització dels humans a Mart, i la consegüent extinció dels marcians, l’autor parla en contra de mals com el racisme, la censura, la violència…

El llibre està format per un grup de contes ordenats per anys i les etapes de la colonització. Tots són plens d’una ironia i una tristor amargues, i alhora d’una bellesa i simplicitat increïble. Un conte per exemple, explica la història de un marcià que adopta la forma de persones que has estimat i has perdut o que han marcat la teva vida i com els humans es barallen per tenir-lo fins matar-lo. O la història d’un astronauta que s’entossudeix a construir una parada de frankfurts, quan Mart encara és buit. N’hi ha de més optimistes, com la d’un home que decideix plantar arbres per tal de poder respirar millor. Encara que aquestes últimes són poc freqüents, en la majoria impera un sentiment fatalista.

El llibre va ser escrit als anys quaranta, i resulta divertit veure que el que imaginava l’autor pel futur (el nostre passat, el llibre comença al dos mil), no és gaire diferent del que continuem imaginant pel nostre futur: joventut eterna, coets, robots casi humans...

Feia temps que un llibre no m’impactava tant. Crec que la millor manera de que ho entengueu és llegint-ne un fragment:

Si usted me pregunta si creo en el espíritu de las cosas usadas, le diré que sí . Ahí están todas esas cosas que sivieron algún día para algo. Nunca podremos utilizarlas sin sentirnos incómodos. Y esas montañas, por ejemplo, tienen nombres... Nunca nos serán familiares; Las bautizaremos de nuevo, pero sus verdaderos nombres son los antiguos. La gente que vio cambiar estas montañas las conocía por sus antiguos nombres. Los nombres con las que las bautizaremos las montañas y los canales resbalarán sobre ellos como agua sobre el lomo de un pato. Por mucho que nos acerquemos a Marte, jamás lo alcanzaremos. Y nos pondremos furiosos,¿y sabe usted que haremos entonces? Lo destrozaremos, le arencaremos la piel y lo transformaremos a nuestra imagen y semejanza.