El comte de Montecristo

Aquests dies he estat una mica absent, ho sé... però he tornat!Avui amb el comte i de qui poc amb el llibre de Las ventajas de ser un marginado


Títol: El comte de Montecristo
Autor: Alexanre Dumas
Editorial: La Magrana
Idioma: Català
Títol original: Le Comte de Monte-Crist
Pàgines: 1112 (oficialment el llibre més llarg que he llegit mai)
Sinopsis:
Dels calabossos del castell d'If a les illes de la Mediterrània, de les catacumbes de Roma al fastuós món parisenc, el destí d'Edmond Dantès, el protagonista d'aquesta garn noveñ·la de Alexandre Dumas, la millor i la més llegida juntamnet amb els tres mosqueters, posseix la força dels grans mites.

Tanmateix, la prodigiosa imaginació de Dumas i el que tenen d'íncreïble els podres del seu heroi no han de fer-nos olbidar el reialisme que el llibre ofereix de manera paral·lela: un fresc magistral de la societat de la Restauració, amb els seus homes de negocis, els seus banquers, els seus magistrats, els seus militars- passats del govern de Napoleó al del rei-, els seus estafadors d'alta volada, tots plegats dominats pel poder dels diners. Un guadre precís, exacte. on destaca ña veritat de ña pintura de la justícia: la de la Restauració i la de sempre.
L'autor:
Alexandre Dumas (1802-1870) nascut a Villers-Cotterêts va ser un home d'extraòrdinaria inventiva i vitalitat. Va ser un dels primers escriptors francesos que va publicar les seves novel·les per capítols ens els diaris i les revistes del seu temps. El 1844, amb El comte de Montecristo, Dumas va assolir l'èxit que el va acompanyar fins al final dels seus dies. Entre les seves obres cal destacar Els tres mosqueters (1844) publicada en aquesta mateixa editorial, Vingt ans après (1845) i Le Vicomte de Bangelonne (1848-1850), entre altres.

La meva opinió:
Aquest llibre narra com un mariner anomenat Edmond Dantès, bo, ingenu i oblidadís, es converteix, després de catorze anys a la més terrible de les presons, en el ric, cruel, fred i venjatiu comte de Montecristo. Hi han quatre persones que són les culpables de les seves desgràcies i les pegaran cares. Però com sempre l'amor s'interposa en la venjances més fredament calculada i farà qüestionar al comte si realment està seguint els designis de Déu, com ell creu.
Tenin en compte que és una novel·la que es publicava per capítols a les revistes i diaris puc dir bastant segura que es tracta de el que ara sería una "telenovel·la", amb intrigues, amors porhibits(fins i tot tinc la sospita de que n'hi han dos amigues que són més amigues del que es dona per sentat, no estic completament segura però que s'escapi amb ella  disfressada d'home dòna bastant per sospitar), assassinats, verins, odis ancestrals, traïcions,envejes,humiliacions fins i tot bandits i pirates...
La veritat és que m'ha agradat bastant tot i que en alguns moments se m'ha fet una mica pesat. Ahh, i m'ha fet moltíssima gràcia de que la Mercedes sigui una gitana catalana.

La Plaça del Diamant

Títol: La Plaça del Diamant
Autora: Mercè Rodoreda
Editorial: El club dels novel·listes
Idioma: Català
Sinopsis:
És una novel·la psicològica de l'autora Mercè Rodoreda, ha estat considerada per la crítica com a la seva obra principal.
Una menestraleta de Gràcia ens explica la seva vida com si no se n'adonés; el pes de de la tragèdia recent del país s'hi fa més angoixós com més ingenuament s'ens revela a través d'una animeta tan humil que ni sap que ho sigui, profundíssament cristiana sense ni sospitar-ho; i la figura va prenent a força de "santa simplicitat", un valor d'encarnació de tota la Humanitat, anònima, feble i martiritzada.
Fent servir com a recurs expressiu l'escrptura parlada amb receptor mut, Mercè Rodoreda permet que els lectors coneguin els sentiments més profunds de la protagonista. L'autora se serveix d'un estil narratiu simple i planer, carregat de poesia, adequat a la innocència i ingenuïtat de la protagonista. Malgrat el dramatisme de l'obra, Mercè Rodoreda utilitza un cert grau d'humor, adient també al caràcter de la Natàlia.
L'autora:
Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona,  13 d'abril de 1983) fou una escriptora catalana que va rebre, entre altres guardons, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1980. Es considera l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent,tal com ho testifiquen les referències d'altres autors a la seva obra i la repercussió internacional, amb traduccions a trenta llengües diferents.La seva producció comprèn tots els gèneres literaris; Rodoreda conreà tant la poesia com el teatre o el conte, tot i que destaca especialment en la novel·la. 
I la meva opinió:
No puc dir res que altres no hagin dit d'aquest llibre. No és el mateix criticar una novel·la juvenil que un clàssic com és ara  La plaça del diamant; qui sóc jo per fer-ho? Ni tan sols sé el suficient ( de moment ni tinc la ESO) com per criticar un llibre més senzill. Però vaja, intentaré dir-vos el que m'ha semblat, el meu punt de vista, el punt de vista d'una adolecent que no sap qui és, mig friki, mig punk, mig pija, obssesionada en llegir, que no para ni un moment de somiar. Una noia més o menys normal, de les que passen decepercebuda.
Sí, i ara començo: m'ha agradat, el estil en que està escrit m'ha sorprés moltíssim, ja que mai l'havia trobat en un llibre, els pensament de la protagonista són escrits tal i com els ha pensat, amb les seves inchorències i obssesions.
Tot i que la Natàlia sembla una noia més aviat simple, dins seu guarda un dolor i una soledat que han aconseguit fer-me un nus a la gola.
Tot el llibre és molt poétic, màgic i a la vegada la cosa més quotidiana i normal que pots trobar.
El recomano.

 

Un Mundo para Mathilda

Títol: Un mundo para Mathilda
Autor: Victor Lodato
Editorial: Duomo Nefelibata
Idioma: Castellà
Títol original: Mathilda Savitch
Sinopsis:

"Quiero ser mala. ¿Por qué no? Mi vida es aburridísima. Es de noche. Todavía es temprano para acostarse y ellos dos leyendo, moviendo los ojos como luz interior de una fotocopiadora. Hoy, cuando metía los platos en el lavavajillas, he roto uno. He dicho lo siento mamá me ha resbalado. Pero no me había resbalado, soy así a veces y quiero ser peor."

Mathilda tiene trece años y contempla el mundo de una forma especial. Sobre todo es incapaz de apartar la mirada de aquellas situaciones que todos quieren ignorar. Con el deseo de descifrar qué se esconde detrás de todo y tal vez no compartirlo, a modo de indagación policial, emprende un viaje de iniciación hacia la edad adulta, intentando construir un mundo a medida de sus deseos: "La cuestión es que no quiero acabar como papá y mamá. En una casa con libros y polvo y de la que ha desaparecido todo el amor. Quiero algo más, pero todavía no se han inventado las palabras."

"Mamá es extraña, o no dice nada o tiene que decir la última palabra. Mañana voy a romper otro plato. Ya lo tengo planeado."

L'autor:

Victor Lodato es narrador, poeta y dramaturgo. Vive entre Tucson, Arizon y Nueva York. Sus textos se han publicado en revistas como North American Review, The Sourthen Review... Ha recibido el premio Kennedy Center Fund por sus obras teatrales. Su primera novela, Un mundo para Mathilda, se ha traducido al italiano, japonés, portugués, holandés, alemán , francés o chino, entre otras lenguas. La novela ha sido galardonada con el premio PEN de Estados Unidos.

I la meva opinió:

És una novel·la... estranya. No em malinterpreteu m'ha agradat bastant però... no deixa de ser estranya. La protagonista en si ho és. Té pensaments foscos, massa adults per tenir tretze anys, però imagino que amb tot el que li ha passat és normal.

 Tota la història, sobretot el principi, aconsegueix que tinguis un nus a la gola, tot és molt trist, no hi ha amor per enlloc i no entens perquè. M'ha agradat molt la manera en que està escrit,  tot i que a vegades és una mica complicat seguir la història perquè tu no coneixes els fets reals, només el que et diu la noia, i la noia s'enganya a si  mateixa. Aconseguiex retratar molt bé la tresitesa, aquella tristesa i soledat que t'invadeixen sense motiu. 

M'ha sorprés la sinceritat infantil que imprgna tota la història. El recomano.

Fragments del llibre:

"Las madres son así. En lo que se refiere a la biología, son un verdadero problema. Se pegan a ti porque tienes muchas de sus células y todo eso. Peor que en una película de miedo."

" Vi que papá sufría y que su dolor era diferente al mío. Se percibía un océano entre los dos, con oscuras aguas heladas. ¿Alguien dijo que la pena es una isla? Si no lo dijo nadie, lo digo yo.Es idea mía. Pueden buscarlo en libro de citas citables.

"La pena es una isla. Mathilda Savitch."