divendres, 25 d’abril del 2014

Crónicas marcianas

Feliç Sant Jordi amb retard!! Avui teniu una ressenya que també ha estat publicada a la revista Gatzara.

És molt fàcil posar l’etiqueta a qualsevol cosa. Jo mateixa ho faig moltes vegades. Així doncs, si veus un llibre amb un coet a la portada i un títol com “Cronicas marcianas” automàticament dius “Ciència ficció”; no obstant aquest llibre és molt més que això. A través de la colonització dels humans a Mart, i la consegüent extinció dels marcians, l’autor parla en contra de mals com el racisme, la censura, la violència…
El llibre està format per un grup de contes ordenats per anys i les etapes de la colonització. Tots són plens d’una ironia i una tristor amargues, i alhora d’una bellesa i simplicitat increïble. Un conte per exemple, explica la història de un marcià que adopta la forma de persones que has estimat i has perdut o que han marcat la teva vida i com els humans es barallen per tenir-lo fins matar-lo. O la història d’un astronauta que s’entossudeix a construir una parada de frankfurts, quan Mart encara és buit. N’hi ha de més optimistes, com la d’un home que decideix plantar arbres per tal de poder respirar millor. Encara que aquestes últimes són poc freqüents, en la majoria impera un sentiment fatalista.

El llibre va ser escrit als anys quaranta, i resulta divertit veure que el que imaginava l’autor pel futur (el nostre passat, el llibre comença al dos mil), no és gaire diferent del que continuem imaginant pel nostre futur: joventut eterna, coets, robots casi humans...
Feia temps que un llibre no m’impactava tant. Crec que la millor manera de que ho entengueu és llegint-ne un fragment:
Si usted me pregunta si creo en el espíritu de las cosas usadas, le diré que sí . Ahí están todas esas cosas que sivieron algún día para algo. Nunca podremos utilizarlas sin sentirnos incómodos. Y esas montañas, por ejemplo, tienen nombres... Nunca nos serán familiares; Las bautizaremos de nuevo, pero sus verdaderos nombres son los antiguos. La gente que vio cambiar estas montañas las conocía por sus antiguos nombres. Los nombres con las que las bautizaremos las montañas y los canales resbalarán sobre ellos como agua sobre el lomo de un pato. Por mucho que nos acerquemos a Marte, jamás lo alcanzaremos. Y nos pondremos furiosos,¿y sabe usted que haremos entonces? Lo destrozaremos, le arencaremos la piel y lo transformaremos a nuestra imagen y semejanza.

dimecres, 9 d’abril del 2014

El senyor de les mosques, William Golding

Imagina't  en una illa deserta. Que estàs allà sense cap adult, només tu i altres nens. Sol. Què faries?
Això és el que els hi passa al Ralph, al Porquet, al Jack... tots eren nois anglesos educats. Però l’illa els canviarà completament.  No trigaren a dividir-se en dos bàndols uns s’aferraran a la idea de tornar a casa, s’obsessionaran amb voler  ser rescatats, de mantenir un foc per ser vistos , de tenir unes lleis que han de ser respectades.  Encara que amb el temps aniran oblidant perquè tot això era tan important.
Els altres voldran demostrar que són capaços de caçar, de sobreviure, de valdre’s  per si mateixos. Voldran gaudir  de les noves llibertats que els ofereix l’illa, es convertiran en salvatges, igual de cruels.
I els més petits, nens de sis anys. Oblidats pels nois més grans. Convertits en menys que animalons que mengen fruita, juguen, riuen o ploren. On els pares no són més que un record llunyà.

A tots ells però, durant les nits un malson els perseguirà, una bèstia, el senyor de les mosques. A poc a poc, la por a aquesta bèstia imaginaria, res més que la representació de totes les seves pors,
 de totes les coses dolentes;  els obligarà a fer rituals supersticiosos, a barallar-se entre ells, a matar-se.
William Golding  amb aquesta història reprodueix a petita escala, la civilització humana, la nostra societat. Les disputes per aconseguir el poder...
Un llibre molt interessant ,  que pot ser llegit per totes les edats. Encara que fragments del llibre resulten molt cruels i bastant esgarrifosos. 


-Votem.
-Sí!
-Votem un cap!

Això de votar era una cosa gairebé tan agradable com el cargol de mar. Jack comença a protestar, però les veus que reclamaven una votació semblaven inclinar-se a elegir a Ralph per aclamació. A cap dels nois no els assistia cap raó vàlida per això, fins aleshores el Porquet era el que havia donat més mostres d’intel·ligència, mentre que el Jack semblava la persona amb més dots de comanament. Però en el Ralph hi havia una mena de calma plena de seguretat que el feia sobresortir, era atractiu, alt... També hi havia una raó més poderosa, si bé més obscura: el cargol de mar, l’ésser que havia bufat allò i que els esperava assegut a la plataforma amb aquell objecte delicat sobre els genolls, era una criatura a part.