La poma escollida

Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

Josep Carner, Els fruits saborosos

Le vent se lève!

Le vent se lève!... Il faut tenter de vivre!

Paul Valéry, Le Cimetière marin

El vent s'aixeca

El viento se levanta és l'última pel·lícula de Hayao Miyazaki, no vull posar-me histèrica però pel que he entés serà la seva última, última.
I intentant olbidar el fet de que serà l'última (nooo!) és una pel·lícula preciosa i una clara carta de comiat.
Pels que no coneixeu aquest fantàstic director és el responsable de El viatge de Chihiro (guanyadora d'un òscar), El castell ambulant, Nicky l'aprenent de bruixa... entre moltes altres pel·lícules.
Aquesta en concret és una de les més impactants i crec que  una gran candidata pel gran premi i honor, ja que podria passar a ser: LA MEVA PEL·LICULA PREFERIDA (sí en majúscules), tot i que encara no ho tinc clar ja que hi han moltes grans pel·lícules que es disputen aquest lloc (Las ventajas de ser un marginado. principalment).
Però ja estic canviant de tema... aquesta gran obra mestra tracta la vida Jiro Horikoshi, el dissenyador de moltes de les avionetes de combat japoneses durant la segona guerra mundial. Imagino que això ha fet que molts arruféssiu el nas, però tranquils, durant tota la pel·lícula no apareix ni una escena de guerra.
Tracta més aviat de la lluita del protagonista per realitzar el seu gran somni (dissenyar avionetes) i el preu tan alt que pagarà perquè es compleixi: cap de les seves avionetes van tornar després de la guerra.
És doncs, una reflexió sobre el sentit de la guerra, una crítica de com podem arribar a ser de bàrbars (els militars de la pel·lícula ni tan sols saben parlar). És també un retrat del Japó abans i durant la guerra, els passos de gegant que va haver de fer per estar a la altura dels seus contrincants i aliats, passos de gegant que es dirigien a noves tecnologies i armament mentre deixaven enrere la població, sumida en la misèria i la gana.

És, però, sobretot, una gran història d'amor, una de les que més m'ha impactat (deixant de banda el fet que el protagonista estimi més els avions que a la noia). Una relació plena de sacrificis i de tristesa, però que en canvi és viu amb serenor i paciència. Un amor dolç i tranquil que amaga una tempesta de sentiments sota seu (no penso fer cap spoiler).
 Finalment, evidentment, cal parlar de l'animació. L'estética de la pel·lícula és excel·lent: et transporta en un món únic ple d'imatges fantàstiques. Mentre mirava la pel·lícula no podia evitar pensar que si poséssim pausa en qualsevol segon de la pel·lícula trobaríem un quadre digne d'una galeria o un museu ja que totes les imatges estan infinitament treballades i contenen una gran bellesa.
És per tot això que recomano aquesta pel·lícula, plena de somnis, poesia i amor.

Aquí teniu una prova del que us deia, aquestes dos imatges són dos segons a l'atzar de la pel·lícula

Per aquells que sigueu fans de Miyazaki: us heu fixat en la obsessió de Miyazaki per les avionetes? No se'm acut cap pel·lícula en que no aparegui cap aparell volador. A vosaltres? (potser a Chihiro,però allà hi ha un drac).
(De fet Ghibli és una avioneta italiana).

Un simple refredat

Per estrenar el recent canvi d'imatge, avui publico una entrada molt especial: un conte meu. El relat en qüestió era per un treball de literatura catalana en què haviem d'imitar l'estil de Pere Calders. Espero que us agradi!

Un simple refredat

Contemplant les imatges d’aquell horripilant vampir, no vaig poder evitar pensar en la Maria, i tot seguit,  sentir una pena profunda pel vampir, convençut que havia escollit un mal lloc per sorgir de les ombres.

Imagino que això pot sonar antinatural, que del que m’hauria de preocupar fos que cap ullal s’enganxés al coll de la meva novia, però vosaltres no coneixeu la Maria.

Per començar, el coll de la noia no era ni remotament apetitós: era massa curt i ple de nervis.

La resta de la seva anatomia, tot i que a mi em tornava mig  boig, tampoc era massa atractiva pel vampir, li faltava aquella delicadesa que caracteritza les seves víctimes, el seu cos era massa viu i bellugadís.

La meva mare sempre remugava que la quantitat de llibres fantàstics i pel·lícules romàntiques que la Maria devorava des de que era petita no era sana, jo no la vaig escoltar fins el dia que vaig contemplar les imatges granuloses d’un llepacolls atacant a un encarregat d’un peatge, va ser aleshores quan em vaig adonar que potser tenia raó.

A l’instant vaig trucar-la, amb la ingènua esperança de que tot fossin preocupacions sense raó. Vaig quedar decebut, ja que quan la Maria em va contestar, la seva veu tremolava d’emoció.

- Maria! Això no és com  aquella pel·lícula per adolescents! Aquest és un vampir dels de veritat, un vampir de mausoleu, d’estaques i accent estrambòtic. No t’imaginis que el seu somni és que vagis amb ell a un ball de graduació cursi, el que ell vol és enviar-te a l’altre barri.

Evidentment, això va fer enfadar a la noia, que tota  digne em va respondre:

- Jo no vull un vampir  com el de Crepuscle, jo en vull un de veritat! Un que mossegui colls, vagi amb capa i em converteix-hi en la seva emparatriu!

Va deixar anar un ruflet i em va penjar.

Durant les dos setmanes següents tot el poble va anar molt esvarat pel tema de la sangonera. Era difícil veure un coll que no estigués cobert d’alls tendres i creus, i  als carrers, els nens petits jugaven a afilar estaques de fusta.

Mentrestant, la Maria va agafar el costum de passejar-se durant la nit entaforada en un camisó blanc, que no amagava res. Estic segur que lamentava no viure en un lloc ple penya-segats i de laberints, ja que vagarejar per benzineres i poliesportius restava romanticisme a la imatge.

Al cap de moltes nits després d’haver sentit per  primer cop  parlar de l’home ratpenat, la gent va començar a oblidar-se de portar la creu a sobre i de contemplar amb malfiança la dentadura dels demés. Però a mi, unes noves preocupacions m’assetjaven: la Maria havia empal·lidit notablement i els pocs moments que estàvem junts em mirava amb una avidesa estranya el coll. Podia ser que m’hagués equivocat i que el vampir i jo compartíssim el mateix gust pel que fa al cos de les noies?

Cada vegada que contemplava les fosques marques de sota els ulls de la noia i les dents, que em semblaven més afilades que abans,  estava més convençut de que la Maria no era la Maria.

Sabia que el Van Helsing no hagués permès que una vampira rondés lliurament pel poble, així que vaig fer el que havia de fer: vaig entrar a la seva habitació mentre dormia i li vaig clavar una estaca ben bé a l’altura del cor, seguint un ritual ple de sang que més val que m’ estalvi.

Jo pensava que tothom agrairia la meva heroica acció, però no va ser així. La policia em va condemnar a tres mesos de servei a la comunitat per haver causat un trastorn irrevocable en el gos de la noia durant el ritual de destrucció.

El que em va doldre més però, va ser el que la premsa i la televisió van dir sobre aquest cas: que la Maria simplement estava refredada ( per la mala costum de passejar mig despullada a la nit) i que els meus actes havien estat dictats per la gelosia atès que, segons la periodista, la Maria estava enamorada d’un altre, tot i que no va precisar que aquest altre era una abominable criatura.

Pobre Maria! Tanta il·lusió que li feia ser una vampira per què la televisió digués que només estava constipada.

Basat en el conte Vinc per donar fe, d'Invasió súbtil

Canvi d'imatge!

Ho sé... fa segles que no escric res... I no tinc excuses, el batxillerat és difícil sí, però mentrestant he tingut temps de començar i acabar moltes sèries, llibres, pel·lícules, somnis...
Però he tornat! Amb noves energies i un canvi d'imatge cortesia de la futura dissenyadora gràfica Cinta i de la fotografia de la millor fotògraf que conec: la meva germana. Moltes gràcies a totes dues!
I amb el rentat de cara han aparegut milers d'idees: perquè no parlar de totes les sèries que devoro al llarg del temps? O escriure les lletres de les cançons que sempre m'acompanyen? Dels còmics que últimament he llegit, receptes de cupcakes... i sobretot parlar de molts llibres! Que en definitiva és el que porto fent des de fa gairebé quatre anys.
Espero que a partir d'ara ens veiem molt sovint!

Una de les opcions per la portada