Un simple refredat
Contemplant les imatges d’aquell horripilant vampir, no vaig poder evitar pensar en la Maria, i tot seguit, sentir una pena profunda pel vampir, convençut que havia escollit un mal lloc per sorgir de les ombres.
Imagino que això pot sonar antinatural, que del que m’hauria de preocupar fos que cap ullal s’enganxés al coll de la meva novia, però vosaltres no coneixeu la Maria.
Per començar, el coll de la noia no era ni remotament apetitós: era massa curt i ple de nervis.
La resta de la seva anatomia, tot i que a mi em tornava mig boig, tampoc era massa atractiva pel vampir, li faltava aquella delicadesa que caracteritza les seves víctimes, el seu cos era massa viu i bellugadís.
La meva mare sempre remugava que la quantitat de llibres fantàstics i pel·lícules romàntiques que la Maria devorava des de que era petita no era sana, jo no la vaig escoltar fins el dia que vaig contemplar les imatges granuloses d’un llepacolls atacant a un encarregat d’un peatge, va ser aleshores quan em vaig adonar que potser tenia raó.
A l’instant vaig trucar-la, amb la ingènua esperança de que tot fossin preocupacions sense raó. Vaig quedar decebut, ja que quan la Maria em va contestar, la seva veu tremolava d’emoció.
- Maria! Això no és com aquella pel·lícula per adolescents! Aquest és un vampir dels de veritat, un vampir de mausoleu, d’estaques i accent estrambòtic. No t’imaginis que el seu somni és que vagis amb ell a un ball de graduació cursi, el que ell vol és enviar-te a l’altre barri.
Evidentment, això va fer enfadar a la noia, que tota digne em va respondre:
- Jo no vull un vampir com el de Crepuscle, jo en vull un de veritat! Un que mossegui colls, vagi amb capa i em converteix-hi en la seva emparatriu!
Va deixar anar un ruflet i em va penjar.
Durant les dos setmanes següents tot el poble va anar molt esvarat pel tema de la sangonera. Era difícil veure un coll que no estigués cobert d’alls tendres i creus, i als carrers, els nens petits jugaven a afilar estaques de fusta.
Mentrestant, la Maria va agafar el costum de passejar-se durant la nit entaforada en un camisó blanc, que no amagava res. Estic segur que lamentava no viure en un lloc ple penya-segats i de laberints, ja que vagarejar per benzineres i poliesportius restava romanticisme a la imatge.
Al cap de moltes nits després d’haver sentit per primer cop parlar de l’home ratpenat, la gent va començar a oblidar-se de portar la creu a sobre i de contemplar amb malfiança la dentadura dels demés. Però a mi, unes noves preocupacions m’assetjaven: la Maria havia empal·lidit notablement i els pocs moments que estàvem junts em mirava amb una avidesa estranya el coll. Podia ser que m’hagués equivocat i que el vampir i jo compartíssim el mateix gust pel que fa al cos de les noies?
Cada vegada que contemplava les fosques marques de sota els ulls de la noia i les dents, que em semblaven més afilades que abans, estava més convençut de que la Maria no era la Maria.
Sabia que el Van Helsing no hagués permès que una vampira rondés lliurament pel poble, així que vaig fer el que havia de fer: vaig entrar a la seva habitació mentre dormia i li vaig clavar una estaca ben bé a l’altura del cor, seguint un ritual ple de sang que més val que m’ estalvi.
Jo pensava que tothom agrairia la meva heroica acció, però no va ser així. La policia em va condemnar a tres mesos de servei a la comunitat per haver causat un trastorn irrevocable en el gos de la noia durant el ritual de destrucció.
El que em va doldre més però, va ser el que la premsa i la televisió van dir sobre aquest cas: que la Maria simplement estava refredada ( per la mala costum de passejar mig despullada a la nit) i que els meus actes havien estat dictats per la gelosia atès que, segons la periodista, la Maria estava enamorada d’un altre, tot i que no va precisar que aquest altre era una abominable criatura.
Pobre Maria! Tanta il·lusió que li feia ser una vampira per què la televisió digués que només estava constipada.
Basat en el conte Vinc per donar fe, d'Invasió súbtil
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada