El vent s'aixeca

El viento se levanta és l'última pel·lícula de Hayao Miyazaki, no vull posar-me histèrica però pel que he entés serà la seva última, última.
I intentant olbidar el fet de que serà l'última (nooo!) és una pel·lícula preciosa i una clara carta de comiat.
Pels que no coneixeu aquest fantàstic director és el responsable de El viatge de Chihiro (guanyadora d'un òscar), El castell ambulant, Nicky l'aprenent de bruixa... entre moltes altres pel·lícules.
Aquesta en concret és una de les més impactants i crec que  una gran candidata pel gran premi i honor, ja que podria passar a ser: LA MEVA PEL·LICULA PREFERIDA (sí en majúscules), tot i que encara no ho tinc clar ja que hi han moltes grans pel·lícules que es disputen aquest lloc (Las ventajas de ser un marginado. principalment).
Però ja estic canviant de tema... aquesta gran obra mestra tracta la vida Jiro Horikoshi, el dissenyador de moltes de les avionetes de combat japoneses durant la segona guerra mundial. Imagino que això ha fet que molts arruféssiu el nas, però tranquils, durant tota la pel·lícula no apareix ni una escena de guerra.
Tracta més aviat de la lluita del protagonista per realitzar el seu gran somni (dissenyar avionetes) i el preu tan alt que pagarà perquè es compleixi: cap de les seves avionetes van tornar després de la guerra.
És doncs, una reflexió sobre el sentit de la guerra, una crítica de com podem arribar a ser de bàrbars (els militars de la pel·lícula ni tan sols saben parlar). És també un retrat del Japó abans i durant la guerra, els passos de gegant que va haver de fer per estar a la altura dels seus contrincants i aliats, passos de gegant que es dirigien a noves tecnologies i armament mentre deixaven enrere la població, sumida en la misèria i la gana.

És, però, sobretot, una gran història d'amor, una de les que més m'ha impactat (deixant de banda el fet que el protagonista estimi més els avions que a la noia). Una relació plena de sacrificis i de tristesa, però que en canvi és viu amb serenor i paciència. Un amor dolç i tranquil que amaga una tempesta de sentiments sota seu (no penso fer cap spoiler).
 Finalment, evidentment, cal parlar de l'animació. L'estética de la pel·lícula és excel·lent: et transporta en un món únic ple d'imatges fantàstiques. Mentre mirava la pel·lícula no podia evitar pensar que si poséssim pausa en qualsevol segon de la pel·lícula trobaríem un quadre digne d'una galeria o un museu ja que totes les imatges estan infinitament treballades i contenen una gran bellesa.
És per tot això que recomano aquesta pel·lícula, plena de somnis, poesia i amor.

Aquí teniu una prova del que us deia, aquestes dos imatges són dos segons a l'atzar de la pel·lícula

Per aquells que sigueu fans de Miyazaki: us heu fixat en la obsessió de Miyazaki per les avionetes? No se'm acut cap pel·lícula en que no aparegui cap aparell volador. A vosaltres? (potser a Chihiro,però allà hi ha un drac).
(De fet Ghibli és una avioneta italiana).