Memòries d'un amic imaginari

Títol: Memòries d'un amic imaginari
Autor: Matthew Dicks
Editorial: Rosa dels Vents
Idioma: Català
Sinopsis (contraportada):
Benvolgut lector:
La novel·la que tens a les mans és molt espacial, com en Max.
La novel·la que tens a les mans és única com en Max.
La novel·la que tens a les mans és valenta, com en Max.
En Max només té vuit anys i no és un nen com els altres.

Ell viuen el seu interior i com menys el molestin millor.No li agraden els canvis, ni les sorpreses, ni els sorolls, ni que el toquin, ni que el facin parlar per parlar. Si algú li preguntés quan és més feliç, segur que diria jugant amb els legos i planificant batalles entre exèrcits enemics. En Max no té amics perquè ningú no l'entén i tothom vol que sigui d'una altre manera, fins i tot els seus professors i els seus pares.
Només em té a mi, que sóc el seu amic des de fa cinc anys.
Ara sé que el Max corre perill i només jo el puc ajudar.
El problema és que en Max és l'únic que em pot sentir i l'únic que em pot veure. Pateixo per ell, però també per mi. Els pares d'en Max diuen que sóc un "amic imaginari". Espero que a aquestes altures tinguis ben clar que això no és veritat,
jo no sóc imaginari.
Sobre l'autor:
Abans de fer els divuit anys, en Matthew Dicks havia mort i "ressucitat" altres dues gràcies als metges de les ambulàncies. Als divuit va marxar de casa i va fer diferents feines "sense futur", fins que un dia, quan teni vint-i-tres anys, el van atracar amaneçant-lo amb una pistola.Aquest tercer cara a cara amb el destí el va animar a espavilar-se i va anar a la universitat. Ara és titulat en filologia angles i educació, i té un màster d'enseyament amb tecnologia. Ha publicat dos llibres per adults i es mestre de primaria a Connecticut, on viu amb la seva dona i la seva filla.

I la meva opnió:
Dolç, tendre i simple.
Un llibre sobre l'amistat, l'imaginació, la maduració i l'acceptació de la mort.
M'ha agradat molt, tot i que hi han moments que m'han fet patir bastant perquè el protagonista al ser un amic imaginari no pot tocar el nostre món per tan no pot ajudar el seu amic quan aquest el necessita més, però per sort es llest i unes quantes pàgines després fa el que jo li he cridat quan he perdut els nervis (jejeje).
Però hi ha una cosa que no acabo d'estar d'acord amb l'autor: ell diu que en Max té molta imaginació per què ha creat el seu amic imaginari com una persona real, però jo crec que és molt més difícil i complex crear un amic imaginari més estrany, per exemple, com un extreterrestre ,un hipogrif o fins i tot una cinta de cabells i continuar creient-hi.
El recomano!