dilluns, 30 d’abril del 2012

En flames


Títol: En Flames
Autor/a: Suzanne Collins
Editorial: Estrella Polar
Idioma: Català
Triologia: El jocs de la fam (II)
Sinopsis:
Que la sort us acompanyi sempre.
Contra tot pronòstic, la Katniss i en Peeta han guanyat els Jocs de la Fam. Però ara la recompensa d'una vida segura i sense complicacions haurà d'esperar. Han vençut desafiant les normes imposades pel Capitoli i, sense voler-ho, s'han convertit en l'espurna de la revolta imminent.
El foc es propaga i el Capitoli clama venjança.



Sobre l'autora:
Suzanne Collins viu amb la seva familiai un parell de gats adoptats a Conneticuit.
És guionista de televisió i coneguda per la sèrie Cròniques de les Terres baixes. Amb els jocs de la Fam s'ha situat al capdamunt de la llista dels llibres més venuts del New York Times. Arran de l'èxit de la sèrie, se n'ha fet una adaptació cinematogràfica.
I la meva opinió:
M'ha agradat i enganxat molt poster més que el primer i tot. Sincerement tenia por de que no es fes repetitu, però l'autora s'ha superat i en cabar m'ha deixat amb ganes de més, necessito el tercer! 
La Katniss i el seu món  no deixeran mai de sorprendre'm.
Poster el final ha sigut una mica massa ràpid per el  meu gust però ha generat tanta intriga que crec que moriré si no aconsegueixo el tercer. 
Us el recomano, però aviso: un cop el comencis ja no t'en podràs desenganxar!
Noticies relacionades del bloc:
tràiler i BSO

La pel·lícula

Per fi! Ahir jo i unes amigues meves vam aconseguir anar a veure el Jocs de la Fam! I ens van encantar. Un a de les amigues( la Marta) no s'havia llegit el llibre i li va agradar moltíssim. La Chara (que se'l havia llegit) va trobar a faltar una mica més d'escenes d'amor entre el Peeta i la Katniss però també li va agradar molt (crec). I a mi em va encantar! Fins i tot el meu pare va quedar impressionat.
Crec que es una de les millor adaptacions que he vist d'un llibre (n'he vist bastan poques, almenys en que m'hagués llegit el llibre). Tot i que hi faltaven algunes de les coses que em van impactar més al llibre, crec que ho han fet tan bé com podien. Les escenografies i els vestuaris són impressionants. També ha resolt un dels problemes més grans de la triologia i es que els llibres són en primera persona, de manera que hi han aspectes de la pel·lícula (com les converses entre el president Snow i el jurat que en el llibre només pots intuïr) que han l llibre no apareixen de manera que la pel·líucula e sperfecta per acbar d'entendre el perqué de tot.
També reflexa molt bé la pobresa d'alguns i la riquesa d'altres. Realment la recomano, no us la podeu perdre!




divendres, 27 d’abril del 2012

La invenció de l'Hugo Cabret

Hola! Avui toca un llibre que si tinc que ser sincera porto anys miran a la biblioteca i que ni tan sols m'havia dignat ha lllegir la sinopsis del darrere o a mirar la portada, només obsrevava el llom dubtativa, que m'obsrevava mentrés escollia un altre lllibre, l'altre dia m'hi vaig decidir, però he de reconeixer que la pel·lícula (encara no l'he pogut veure) i una amiga que fa temps se'l va llegir, mai l'hagués tocat. M'alegro d'haver decidit provar-lo!
Títol: La invenció de l'Hugo Cabret
Autor: Brian Selznick
Editorial: cruïlla
Idioma: Català
Sinopsis:
L'Hugo es un noiet orfe que malviu amagat en una estació de París. La seva dèria és reperar un autòmat que havia trobat el seu pare i que representa un home assegut en un escriptori. Quan aconsegueix fer-lo funcionar, però el noi queda glaçat.
Quina relació té el dibuix que ha fet la figura mecànica amb el vell sorrut de la parada de joguines de l'estació?
amb l'ajuda de Isabelle, la fillola del vell, l'Hugo farà un descobriment sorprenent.
Combinat elements dels àlbums il·lustrats, la novel·la gràfica i el cinema, Brian Selznick trenca la forma de la novel·la tradicional per crear una obra molt original i innovadora.



I la meva opinió:



M'ha sorprés moltíssim en molt sentits, però sobretot per el seu format. La meitat del llibre són dibuixos i fotografies, com diu la típica i molesta frase... "una imatge val per mil paraules". Fa que la lectura sigui increïblement diferent al que estic acostumada. De cop i volta he tornat a ser una nena petita, intrigada per el que trobarà a la pàgina següent. No acabo d'entendre perquè n'han volgut fer una pel·licula: el llibre en si ja és una mena de pel·lícula!
I la història es dolça i tendre... ideal per coneixer els inicis del cinema. Per aprendre a estimar les pel·licules, per coneixer la veritable màgia i per saber d'on venen els somnis.










dijous, 26 d’abril del 2012

Las normas de la casa de la sidra


Títol: Las normas de la casa de la sidra (Príncipes de Maine, reyes de Inglaterra)
Autor: John Irving
Editorial: Círculo de Lectores
Sinopsis:
Tal vez la pequeña villa de Saint Cloud's, en Maine, pasaría desapercibida si no fuera por el edificio situado a cierta distancia de la estación, encima de una colina, y al que a menudo acuden mujeres que suben la cuesta en silencio, observadas con una mezcla de silencio y compasión por la gente del pueblo. Se trata del orfanato de  Saint Cloud's, dirigido por el Doctor Wilbur Larch-"San Larch" para sus ayudantes Enfermera Angela y Enfermera Edna-, un obstreta con el solo deseo de "ser útil" a los demás y que se permite, como único y secreto placer, periódicas sesiones de aspiración de éter en su despacho. En Saint Cloud's, además de un hogar para aquellos niños cuyas madres no los pueden criar, Larch ofrece sin pedir nada cambio, la posibilidad de abortar a las que no quieren abandonar a un ser humano en el mundo.
Todos los huérfanos son cuidados por igual, con el mayor cariño que el doctor y sus enfermeras son capaces de ofrecer a esos "príncipes de Maine, reyes de Nueva Inglaterra" antes de que consigan una familia que los adopte.
Pero entre ellos hay un caso peculiar: el joven Homer Wellls quien, tras cuatro tentativas de adopción fracasadas, se convertirá definitivamente en parte del orfanato. Homer se convertirá en alguien útil, conocerá el oficio de médico como el más aplicado de los alumnos, y sobre todo aprenderá a ser él mismo cuando deba enfrentarse al mundo que existe más allá de Saint Cloud's.

Sobre l'autor:
Considerado el Charles Dickens de la sociedad postindustria, John Irving (nacido en Exter, New Hampshire, en 1942) ha conseguido que crítica y público se pongan de acuerdo sobre la indiscutible calidad de sus novelas. Su primera obra fue Libertad para los osos (1967), a la que seguirían, La epopeya del bebedor de agua, Doble pareja, y la que hasta la fecha ha sido su mayor éxito, El mundo según Garp. Ésta y su siguiente novela, El hotel New Hampshire, han sido llevadas al cine. Con Una mujer difícil, regresó al mundo literario que le lanzó al estrellato, plagado de historias en donde se mezcla el dolor y el amor, la tragedia, el humor. Príncipes de Maine, reyes de Inglaterra ha dado origen a la película dirigida por Lasse Hälstrom y protagonizada por Michael CaineLas normas de la casa de la sidra, y cuyo guion ha sido adaptado con éxito por el propio autor.




I la meva opinió:
M'ha agradat i impacatat moltíssim.
La manera de escriure, de descriure els personatges... no hi ha ningú que només sigui un nom, cada personatge amaga la seva propia història, tots són els protagonistes de la seva vida.
Llegir aquest llibre es com mirar la vida per una finestra , una finestra que ens mostra el món, el món amb les seves coses bones però també amb les dolentes (sobretot les dolentes) que tantes vegades ens neguem a veure.
I la calidesa de les paraules de Irving m'envoltava com una bombolla, fent-me sentir les olors de la casa de la sidra, o de l'orfenat, fent-me riure quan els personatges estaven contents i plorar quan estaven tristos (crec que és la segona vegada que he plorat per un llibre).
També ha sigut l'excusa perfecte per aprendre sobre els aborts, ha servit per adonar-me que no en sabia res d'aquest tema, ni tan sols si ara son o no legals. Ha fet que d'alguna manera em conegui més a mi mateixa, que em questioni coses que abans em semblaven inpensables, que maduri.
Realment el recomano.

dilluns, 23 d’abril del 2012

Sant Jordi!

Feliç Sant Jordi!!!

El meu Sant Jordi ha sigut molt especial,i tot i que lamentablement no he guanyat el concurs de l'escola (Felicitats Chara i Àlex, us ho mereixieu els dos ;) ), i que el meu Sant Jordi no s'ha dignat a apareixer amb la rosa (no, papa, tú no contes), i que no he aconseguit el llibre de que m'havia encaprixat (Eve, seguiré lluitant per tú, ho prometo!),  jo ( i tres nois més) he sigut la presentadora del concurs/espectacle de l'escola de manera que estic convençuda de que aquest Sant Jordi no l'olbidaré mai!

I us porto dos sorpreses!!!!

1. M'han regalat la segona part dels jocs de la fam en català!! (gràcies papa). Així que d'aquñi poc tindreu la ressenya.

2. Demà (dimarts 24 d'abril) Cristopher Paolini vindrà a Barcelona! Tot i que jo no podré anari la simple idea de que vingui a Barcelona fa que ho esperi ilusionada.
Si vosaltres teniu la sort de poder anar-lo a veure aquí teniu la pàgina que us informarà d'on serà en cada moment:
http://www.rocajoven.com/2012/04/paolini-visita-espana-en-el-dia-del-libro/



dimarts, 17 d’abril del 2012

El mecanoscrit del segon origen

Hola! Avui  us porto el mecanoscrit del segon origen, és la segona vegada que el llegeixo, però realment m'ha impressionat tan com la primera.
Títol:El mecanoscrit del segon origen
Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial: Edicions 62
Sinopsis:
Mecanoscrit del segon origen és una novel·la composta per cinc capítols anomenats Quaderns, d'una extensió molt semblat (trenta pàgines  cadscun) i de tres pàgines finals, on el lector pot completar el veritable sentit de l'obra.
Els protagonistes, l'Alba i en Dídac, viuen un seguit d'aventures en un món pràcticament destruït. Son ells, els percursos de la civilització actual?
I la meva opinió:
Com ja he dit abans , aquesta novel·la m'ha impactat molt, ja que presenta la situació d'una manera tan creïble que realment reapsses el passat intentan descobrir el moment de la "catstròfe".
Et poses dins la pell dels personatges, i junts intenteu sobreviure en un món que ja no ho's pertany.
D'alguna manera representa el el camí de la infantesa cap  a al món adult. 
Està escrit amb una senzillesa que encara el fa més real i de cop i volta  tú i el llibre compartiu els vostres petits rituals secrets.
Poster resulta una mica increïble l'intint de supervivència de un nen de nou anys i una noia de catorze anys.
Però l'he acabat amb ganes de tornar a llegir-me'l, i de veritat que el recomano!
Ahhh, i per cert, corre el rumor de que faran la pel·lícula... en 3-D!!!




Sobre l'autor




dissabte, 14 d’abril del 2012

dijous, 12 d’abril del 2012

Un camí dins la boira

Hola!
He tornat a fer una mica trampa i he afegit un llibre nou a la llista, però aquest cop tinc excusa, a la biblioteca algu s'he m'ha adelantat i m'ha pres "La invención de Hugo Cabret".
Títol: Un camí dins la boira
Autor/a: Care Santos
Editorial: Columna Jove
Sinopsis (contraportada):
La Jana té gairebé divuit anys i un gran futur com a nedadora. Quan es posa dins l'aigua d'una piscina, poques coses li importen més que arribar a ser una de les campiones dels propers jocs olímpics. Fins que, de sobte, a la seva vida on mai no semblava passar res, comenceb a succir-se els esdeveniments: els seus pares es barallen sense parar, la seva àvia amaga algun secret, i coneix el César, el fill de la dona de fer feines.
Tot passa molt de pressa: el seu pare no vol entendre els seus sentiments cap el César, la seva entranadora li fa la vida impossible, la seva àvia sembla nés misteriosa que de costum, al seu germà petit l'operen d'apendicitis, la seva mare plora, el seu pare marxa de casa i de cop i volta nedar ja no té tanta importància.
Un camí dins la boira és la història de com la Jana redescobreix la seva família, els seus valors i la capacitat per viure.
Sobre l'autora (també a la contraportada):
Care Santos (Barcelona, 1970) és periodista i escriptora, autora de més d'una trentena e títols. Ha obtingut alguns dels més prestigiosos premis en el camp de la literatura per a joves, entre els quals el Gran Angular (2000 i 2004), l'Edebé (2003) o el Protagonista Jove (2001). Ha estat traduïda a mitja dotzena d'idiomes. A Columna també ha publicat Okupada i Els ulls del llop.
I la meva opinió:

Care Santos sempre m'ha agradat molt, però amb el seu últim llibre que he llegit "Crypta" va caure una mica del seu pedestal. Amb aquest llibre ha aconseguit recuperar el seu lloc o fins i tot pujar més amunt. I si es possible ha deixat a Frederico Moccia encara més avall; ella aconseguit el que ell va intenar a "Carolina se enamora". Com en el llibre de Moccia de tan en tan el narrador canvia de personatge, però aquest continua amb un trosset de la història que tú vas enganxant com en un trencaclosques, en canvi a Carolina els personatges repetixen les mateixes idees (que en pensen de la familia, somnis, pors...) i tots estaven impregnats d'una dolcesa i sabiduria que embafa i et fa venir arcades. A més ha aconseguit incloure's al llibre com a peronatge  donant una imatge menys vanidosa que Moccia quan la Carolina es plantejava comprar un dels seus llibres .
D'acord, Un camí dins la boira no es el millor llibre del món, ni tan sols el milor que he llegit jo, però està bé per passar una bona estona i per aprendre a disfrutar de l'aventura que és la vida.






dilluns, 9 d’abril del 2012

Llegat

Hola!
Espero que hagueu aprofitat al màxim de la Setmana Santa, jo almenys crec que ho he fet. Finalment després de mesos de prometre-la us porto la ressenya de Llegat!


Títol: Llegat
Autor: Christopher Paolini
Editorial: rocaeditorial
Sèrie: Llegat
Sinopsis (contraportada):
El genet cavalca de nou.
El llegat arriba a la seva fi, però la llegenda mai no morirà.
No fa gaire temps Eragon- Botxí de l'Ombra, Genet de Drac- no era més que un pobre pagès, i el seu drac,  Saphira, només una pedra blava al bosc. Ara el destí de tota una civilització depén d'ells.
Llargs mesos d'entrenament i combat han propiciat victòries i esperança, però també han ocasionat pèrdues irreperables. I encara tenen al davant la veritable batalla: s'han d'enfrontar amb Galvatorix. Quan ho facin, hauran de ser prou forts per derrotar-lo.
I si ells no poden, no ho podrà fer ningú. No hi haurà una segona oportunitat.
El Genet i el seu drac han arribat més lluny del que ningú hauria pogut somiar. Però podran enderrocar el malvat rei i restablir la justícia a Alagaësia? I si ho aconsegueixen, a quin preu?
Sobre l'autor:
Christopher Paolini va nèixer el 17 de novembre de 1983 al Sud de Califòrnia. Ha viscut la part més gran de la seva vida a Paradise Valley, Montana, amb els seus pares i la seva germana petita. Amant de la ciencia-ficció i la fantasia, es va graduar a l'institut a quinze anys i va començar a escriure Eradon tot inspirant-se al paisatge muntanyós que l'envoltava per crear Alagaësia.
La sèrie El llegat està composada per Eragon, Eldest, Brisingr i Llegat. Ara que aquesta arriba a la seva fi, en Crsitopher planeja unes vacances per començar a pensar en idees pels seus propers llibres.
I la meva opinió:
M'ha agradat molt, fins i tot més del que esperava. Però, ho he de reconèixer si no fos per un noi molt guapo que va a orquestra amb mi encara hagués trigat més a llegir-lo.
Ha acabat la sèrie de la millor manera que podia,potser hi han coses que jo les hagués fet diferent però vaja...
igualment he disfrutat cada paraula; excepte, potser dels moments en els quals es posava sàdic, que em venien ganes de tirar el llibre ben lluny (relliscades per culpa de bassals de sang, assasintats amb culleres, cucs  carnívors...).
I el final (encara que era bastant evident) ha aconseguit soprendre'm (en certa manera) i que s'em escapés un "Oh!" d'orgull.
El recomano a tot aquell que tingui el cap els núvols i somii en un lloc on tot és possible (com jo).
Llibres de la sèrie:





diumenge, 1 d’abril del 2012

Llegat

Per què ha de ser tot tan difícil?, va preguntar-se.
Perquè, va dir Saphira, tothom vol menjar, però ningú no vol que se'l mengin.
Llegat
Christopher Paolini